Treballs realitzats entre setembre 2004 i juny 2005
Estic dins el caos, entre el dubte i en la certesa. En l’ambigüitat retratada. En el límit entre blanc i negre. Quant el gris pot considerar-se fosc o clar? No us ha passat que odieu a algú de tan que l’estimeu? Això apart de la ràbia que es pot sentir al dependre d’una altre persona, malgrat l’alegria que sentiu d’estar amb ell. I si la persona que estimes no t’estima, no l’odieu per això? És que si no existís l’odi no existiria l’amor. També ho corrobora la frase feta “de l’amor a l’odi només hi ha un pas”. No cal parlar del principi del ying-yang, que
seria la culminació d’aquesta teoria. Doncs bé, parlant en termes vanament estètics, hi ha gossos que de tan lletjos que són, la gent els troba bonics, no? M’interessa l’experiència estètica la qual no saps si resulta horrible o meravellosa. En el cas de l’art Kitcsh, que a mi em fa molta gràcia, totes aquelles floretes, purpurines, colors estridents en tot allò inútil, encara pitjor “de decoració”. També hi ha un puntet a la paraula “estupendu” que m’encanta. És aquesta felicitat innocent que provoca alguna cosa que “està estupenda”, encara que no ho sigui en realitat. És un somriure davant els problemes més evidents. “És estupendu que no acabem la facultat fins l’1 de juliol, així no ens aborrim durant el principi d’estiu biològic” Anem al tema dels microbis. El conjunt de microbis eren conseqüència del caos. La majoria de les vegades em desorientava i em molestava molt, eren com una malaltia. Com si tingués els braços i les cames inútils, ja que no podia moure’m de lloc. Els microbis m’atrapaven.
Els Ninots són, precisament, la solució al problema dels microbis. Elimino els microbis d’abans cosint un similar seu però d’una manera tractada, donant-los la volta i fent desaparèixer-ne el costat negatiu. Els converteixo en ninotets indefensos que recorden als coixins per la seva tela blanca i la “simplicitat” de les seves formes. Els coixins poden tenir connotacions oníriques.
Considerava el caos com una malaltia. Ara és el meu amic i em porta més enllà.
Permeto que el caos fagi el seu camí, i jo el puc visitar de tan en tan i puc aconseguir alguna cosa de profit, alguna cosa interessant. Puc acollir, amb pinces, un microbi d’enmig del caos per transformar-lo en ninot i jugar amb el que abans era un perill per a mi.
Ja que el caos existeix a totes les mens humanes, encara que tothom té el seu caos particular, crec que l’hem d’aprofitar d’una manera positiva i creativa.
En el meu cas he trobat que la millor opció és repartir els ninots entre la gent que m’envolta i contaminar-los de la meva visió respecte el que són els móns interiors, sempre caòtics.
Des de fa dos anys treballo en una escola de dibuix per a nens, i he quedat bocavadada dels dibuixos dels més petits (5 anys). La seva espontaneïtat a la hora de treballar és immensa, en general respecte tot el que els envolta. Són els dibuixos més sincers i amb menys perjudicis que he vist mai, i per això són els millors. Picasso va afirmar una vegada que tots els nens són artistes, només es tracta de saber-ho mantenir amb els anys. Ara he après a admirar la facilitat que tenen per distribuir els colors en una composició abstracta i, en general, la innocència amb la qual observen el món. On tot està per descobrir. On tot és un joc.
El temps i l’experiència es preocuparan de posar els perjudicis a la seva ment. Com una rosa que es va marcint. Això és el transcurs de la vida?
Per sobre de tot, hem de procurar ésser feliços, i aprendre a apreciar les petites coses de la vida. Tal i com ho fan els nens.
Aquests ninots m’han servit per aprendre a cosir a mà i a màquina. M’he posat a l’alçada d’un aprenent en la tècnica. Així una novetat és igual que quan els nens comencen a fer els seus primers dibuixos i no dominen el traç. Volia sentir la incertesa de començar una cosa, sentint-me desplaçada dels
meus hàbits. Dels meus perjudicis. Volia començar des de zero, com el qui “no en sap”. I que la obra d’art estigués realitzada com l’actitut dels nens davant la vida, d’una manera que sorprèn a un mateix.
Els Ninots són, precisament, la solució al problema dels microbis. Elimino els microbis d’abans cosint un similar seu però d’una manera tractada, donant-los la volta i fent desaparèixer-ne el costat negatiu. Els converteixo en ninotets indefensos que recorden als coixins per la seva tela blanca i la “simplicitat” de les seves formes. Els coixins poden tenir connotacions oníriques.
Considerava el caos com una malaltia. Ara és el meu amic i em porta més enllà.
Permeto que el caos fagi el seu camí, i jo el puc visitar de tan en tan i puc aconseguir alguna cosa de profit, alguna cosa interessant. Puc acollir, amb pinces, un microbi d’enmig del caos per transformar-lo en ninot i jugar amb el que abans era un perill per a mi.
Ja que el caos existeix a totes les mens humanes, encara que tothom té el seu caos particular, crec que l’hem d’aprofitar d’una manera positiva i creativa.
En el meu cas he trobat que la millor opció és repartir els ninots entre la gent que m’envolta i contaminar-los de la meva visió respecte el que són els móns interiors, sempre caòtics.
Des de fa dos anys treballo en una escola de dibuix per a nens, i he quedat bocavadada dels dibuixos dels més petits (5 anys). La seva espontaneïtat a la hora de treballar és immensa, en general respecte tot el que els envolta. Són els dibuixos més sincers i amb menys perjudicis que he vist mai, i per això són els millors. Picasso va afirmar una vegada que tots els nens són artistes, només es tracta de saber-ho mantenir amb els anys. Ara he après a admirar la facilitat que tenen per distribuir els colors en una composició abstracta i, en general, la innocència amb la qual observen el món. On tot està per descobrir. On tot és un joc.El temps i l’experiència es preocuparan de posar els perjudicis a la seva ment. Com una rosa que es va marcint. Això és el transcurs de la vida?
Per sobre de tot, hem de procurar ésser feliços, i aprendre a apreciar les petites coses de la vida. Tal i com ho fan els nens.
Aquests ninots m’han servit per aprendre a cosir a mà i a màquina. M’he posat a l’alçada d’un aprenent en la tècnica. Així una novetat és igual que quan els nens comencen a fer els seus primers dibuixos i no dominen el traç. Volia sentir la incertesa de començar una cosa, sentint-me desplaçada dels
meus hàbits. Dels meus perjudicis. Volia començar des de zero, com el qui “no en sap”. I que la obra d’art estigués realitzada com l’actitut dels nens davant la vida, d’una manera que sorprèn a un mateix.
Regalant aquests ninots a la gent que m’envolta, els contamino 
de manera positiva, ja que els faig sentir com un nen amb una joguina nova per descobrir.
Segurament voldran buscar un perquè, com sempre fem. El ninot, per les seves característiques (semblant a un coixí, cosit per una principiant, agradable, tou...) Portarà a l’espectador receptiu del ninot a posicionar-se com quan era un nen i li regalaven una joguina que acabaria per conèixer molt bé, i en aquell moment la descobreix. Des de l’inconscient, li vindran records de la infància.
I la seva ment serà innocent, per un moment.
Aquest moment serà el miracle que busco.
de manera positiva, ja que els faig sentir com un nen amb una joguina nova per descobrir.Segurament voldran buscar un perquè, com sempre fem. El ninot, per les seves característiques (semblant a un coixí, cosit per una principiant, agradable, tou...) Portarà a l’espectador receptiu del ninot a posicionar-se com quan era un nen i li regalaven una joguina que acabaria per conèixer molt bé, i en aquell moment la descobreix. Des de l’inconscient, li vindran records de la infància.
I la seva ment serà innocent, per un moment.
Aquest moment serà el miracle que busco.
"Microbis. Petites joies que portem a dins"
Fil de coure i boletes de plàstic embolicades amb paper film.
Esbossos dels ninots
Ninots fets de roba de cotó blanca. Interior espuma. Cosit amb fil negre. +Velcro
Jugant amb els microbis
Acrílic, esmalt i purpurina sobre tela
2004, 116 x 89 cm.
euina passada!!!! xulissim
ResponEliminaFELICITATS