divendres, 20 de novembre de 2009

2. Esmalts

Deixant-me seduïr pels materials he experimentat amb esmalts solubles amb aigua i esmalts no solubles. Els efectes que se’n deriven de les reaccions m’han semblat sorprenents. Així, cada un dels discos ha estat començat de nou, només així es poden trobar possibilitats diferents. No és qüestió de repetir la mateixa fòrmula fins a cansar-se d’ella.
Les textures són gelatinoses i dolces. Podem observar el transcurs del creixement de les formes. Opto per un camí orgànic, i mentre amb una mà m’aferro a l’atzar, amb l’altre a una mena d’estètica subjectiva i bastant provocativa. Es tracta de mirar els accidents d’una manera estètica i sorprenent. En aquests termes, encara m’interessa la línia divisòria entre allò bonic i allò repugnant, entre el blanc i el negre. Potser per posar a proba l’espectador. A vegades una taca rosa pot semblar alguna part d’unes entranyes. Pot una cosa bonica ésser bisceral? Sempre m’ha fastiguejat aquesta part tan crua de les entranyes: els pulmons, els ronyons, el cor... Els òrgans vitals m’escandalitzaven per la seva crua apariència. És curiós, però, poder observar el transcurs del creixement de les formes.
Ara m’introdueixo molt més en l’obra, doncs el que ara pinto prové directament del meu ésser més profund. Després de conèixer el caos me’n he adonat de que existeix un més enllà on hi ha un ordre natural de les coses. Els músculs es relaxen, si ets prou valent i no tens por de res del que et pugui passar.
Fa un any que vaig treballar una cançó de la Björk que es diu Pluto i que diu “Perdona’m però haig d’explotar, explotar fora del meu cos...” Fa un any que vaig veure aquesta explosió, aquest manyoc de idees caòtiques, de lluny, i vaig intentar evitar-la amb totes les meves forces. No volia que emergís, però si alguna cosa he après és que si no resolts bé un problema se’t torna a plantejar més endavant, i més endavant, i més... i et persegueix. Però quan he estat prou forta per enfrontar-m’hi m’ha somrigut. Així em sento, com si de cop i volta hagués traspassat una porta que em veia incapaç d’obrir. Aquest és el més enllà del caos.
Fa un any que vaig treballar una cançó de la Björk que es diu Pluto i que diu “Perdona’m però haig d’explotar, explotar fora del meu cos...”
Fa un any que vaig veure aquesta explosió, aquest manyoc de idees caòtiques, de lluny, i vaig intentar evitar-la amb totes les meves forces. No volia que emergís, però si alguna cosa he après és que si no resolts bé un problema se’t torna a plantejar més endavant, i més endavant, i més... i et persegueix. Però quan he estat prou forta per enfrontar-m’hi m’ha somrigut. Així em sento, com si de cop i volta hagués traspassat una porta que em veia incapaç d’obrir. Aquest és el més enllà del caos.

I què hi passa amb els residus del que abans era el caos? Crec que, molt enllà del que et puguis imaginar, afloren nous sentiments, sorprenents fins i tot per a un mateix. Els conceptes s’aclareixen i s’ordenen tot deixant un paisatge mental net, encara que els dubtes sempre hi són (i hi seran).



Paisatge Microorgànic d’ordre natural

Esmalt, purpurina i vernís sobre fusta.
2005, 89 x 116 cm.

En la recerca d’un llenguatge propi hi intervenen molts aspectes, provinents de molts diversos àmbits. L’estat en què em trobo (alegre, agressiva, trista, tensa,...) és determinant a la hora de pintar un quadre, però no és, ni molt menys, definitiu. Les reminiscències dels meus quadres podrien trobar-se moltes vegades en la música, sobretot en el Jazz, per la seva melodia plena de contrastos i la seva harmonia, però també em cal creativitat i sensualitat com la que m’inspiren cantants com Björk, Billie Holiday o Ella Fitzgérald. El que m’agrada també del jazz és que té un caràcter anti-acadèmic, o almenys no-acadèmic; ja que cada cantant aplica la seva pròpia tècnica instrumental a l’aprenentantge evident d’acadèmia que requereix aquest tipus de música. La sonoritat d’un cantant pot anar d’àspre a molt brut, de brillant a cristal·lí, pot ser molt juganer i també molt solemne...
Per altre banda, les reminiscències al món infantil són ben presents tan en la manera de treballar com en les imatges creades, en mateix grau oníriques i maternals. Joc de desitjos innats. Organicitat pura. Vitalitat frapant. Formes crues i formes moribundes. Melodies denses, melodies elegants...


Autorretrat IV
Acrílic i esmalt sobre tela
2005


Explicació, en quatre fases, del creixement orgànic i inevitable: L’ordre natural de les coses és l’ideal d’harmonia
Amb aquest treball puc veure en imatges fragments molt nítids de les idees caòtiques del subconscient. Fragments que poseeixen una senzillesa enriquidora que aquieta l’esperit i l’escolta sense més contemplacions. Escolta l’ego sense màscares, sense rols ni perjudicis. Escolta l’ànima de la persona, simplement. Flueixen els signes i les causalitats (no casualitats). Tot té un per què existir i un per què passar. Tot adquireix un sentit nou.
“Intentant negar que tot canvia constantment, perdem el sentit del caràcter sagrat de la vida. Tendim a oblidar-nos de que formem part de l’ordre natural de les coses.”
Pema Chödrön
Treball intimista de paisatges gelatinosos, fàcils però amb un regust cru, s’hi pot observar com en una mateixa forma, hi ha representat tan la primera fase de vida com la mort i els residus (sempre vist des d’una visió cíclica i natural).



Enllaços
Esmalt, grafit i purpurina sobre fusta
2005, 44 x 67 cm.

Una nit cel·lular
1’20 x 1’20 m.
Tècnica mixta








dimarts, 17 de novembre de 2009

1. Microbis i ninots




Treballs realitzats entre setembre 2004 i juny 2005
Estic dins el caos, entre el dubte i en la certesa. En l’ambigüitat retratada. En el límit entre blanc i negre. Quant el gris pot considerar-se fosc o clar? No us ha passat que odieu a algú de tan que l’estimeu? Això apart de la ràbia que es pot sentir al dependre d’una altre persona, malgrat l’alegria que sentiu d’estar amb ell. I si la persona que estimes no t’estima, no l’odieu per això? És que si no existís l’odi no existiria l’amor. També ho corrobora la frase feta “de l’amor a l’odi només hi ha un pas”. No cal parlar del principi del ying-yang, que seria la culminació d’aquesta teoria. Doncs bé, parlant en termes vanament estètics, hi ha gossos que de tan lletjos que són, la gent els troba bonics, no? M’interessa l’experiència estètica la qual no saps si resulta horrible o meravellosa.
En el cas de l’art Kitcsh, que a mi em fa molta gràcia, totes aquelles floretes, purpurines, colors estridents en tot allò inútil, encara pitjor “de decoració”. També hi ha un puntet a la paraula “estupendu” que m’encanta. És aquesta felicitat innocent que provoca alguna cosa que “està estupenda”, encara que no ho sigui en realitat. És un somriure davant els problemes més evidents. “És estupendu que no acabem la facultat fins l’1 de juliol, així no ens aborrim durant el principi d’estiu biològic”





Anem al tema dels microbis. El conjunt de microbis eren conseqüència del caos. La majoria de les vegades em desorientava i em molestava molt, eren com una malaltia. Com si tingués els braços i les cames inútils, ja que no podia moure’m de lloc. Els microbis m’atrapaven.
Els Ninots són, precisament, la solució al problema dels microbis. Elimino els microbis d’abans cosint un similar seu però d’una manera tractada, donant-los la volta i fent desaparèixer-ne el costat negatiu. Els converteixo en ninotets indefensos que recorden als coixins per la seva tela blanca i la “simplicitat” de les seves formes. Els coixins poden tenir connotacions oníriques.


Considerava el caos com una malaltia. Ara és el meu amic i em porta més enllà.
Permeto que el caos fagi el seu camí, i jo el puc visitar de tan en tan i puc aconseguir alguna cosa de profit, alguna cosa interessant. Puc acollir, amb pinces, un microbi d’enmig del caos per transformar-lo en ninot i jugar amb el que abans era un perill per a mi.
Ja que el caos existeix a totes les mens humanes, encara que tothom té el seu caos particular, crec que l’hem d’aprofitar d’una manera positiva i creativa.
En el meu cas he trobat que la millor opció és repartir els ninots entre la gent que m’envolta i contaminar-los de la meva visió respecte el que són els móns interiors, sempre caòtics.
Des de fa dos anys treballo en una escola de dibuix per a nens, i he quedat bocavadada dels dibuixos dels més petits (5 anys). La seva espontaneïtat a la hora de treballar és immensa, en general respecte tot el que els envolta. Són els dibuixos més sincers i amb menys perjudicis que he vist mai, i per això són els millors. Picasso va afirmar una vegada que tots els nens són artistes, només es tracta de saber-ho mantenir amb els anys. Ara he après a admirar la facilitat que tenen per distribuir els colors en una composició abstracta i, en general, la innocència amb la qual observen el món. On tot està per descobrir. On tot és un joc.
El temps i l’experiència es preocuparan de posar els perjudicis a la seva ment. Com una rosa que es va marcint. Això és el transcurs de la vida?
Per sobre de tot, hem de procurar ésser feliços, i aprendre a apreciar les petites coses de la vida. Tal i com ho fan els nens.
Aquests ninots m’han servit per aprendre a cosir a mà i a màquina. M’he posat a l’alçada d’un aprenent en la tècnica. Així una novetat és igual que quan els nens comencen a fer els seus primers dibuixos i no dominen el traç. Volia sentir la incertesa de començar una cosa, sentint-me desplaçada dels
meus hàbits. Dels meus perjudicis. Volia començar des de zero, com el qui “no en sap”. I que la obra d’art estigués realitzada com l’actitut dels nens davant la vida, d’una manera que sorprèn a un mateix.

Regalant aquests ninots a la gent que m’envolta, els contamino de manera positiva, ja que els faig sentir com un nen amb una joguina nova per descobrir.
Segurament voldran buscar un perquè, com sempre fem. El ninot, per les seves característiques (semblant a un coixí, cosit per una principiant, agradable, tou...) Portarà a l’espectador receptiu del ninot a posicionar-se com quan era un nen i li regalaven una joguina que acabaria per conèixer molt bé, i en aquell moment la descobreix. Des de l’inconscient, li vindran records de la infància.
I la seva ment serà innocent, per un moment.
Aquest moment serà el miracle que busco.

























"Microbis. Petites joies que portem a dins"


Fil de coure i boletes de plàstic embolicades amb paper film.



Esbossos dels ninots



Ninots fets de roba de cotó blanca. Interior espuma. Cosit amb fil negre. +Velcro










Jugant amb els microbis
Acrílic, esmalt i purpurina sobre tela
2004, 116 x 89 cm.