divendres, 20 de novembre del 2009

2. Esmalts

Deixant-me seduïr pels materials he experimentat amb esmalts solubles amb aigua i esmalts no solubles. Els efectes que se’n deriven de les reaccions m’han semblat sorprenents. Així, cada un dels discos ha estat començat de nou, només així es poden trobar possibilitats diferents. No és qüestió de repetir la mateixa fòrmula fins a cansar-se d’ella.
Les textures són gelatinoses i dolces. Podem observar el transcurs del creixement de les formes. Opto per un camí orgànic, i mentre amb una mà m’aferro a l’atzar, amb l’altre a una mena d’estètica subjectiva i bastant provocativa. Es tracta de mirar els accidents d’una manera estètica i sorprenent. En aquests termes, encara m’interessa la línia divisòria entre allò bonic i allò repugnant, entre el blanc i el negre. Potser per posar a proba l’espectador. A vegades una taca rosa pot semblar alguna part d’unes entranyes. Pot una cosa bonica ésser bisceral? Sempre m’ha fastiguejat aquesta part tan crua de les entranyes: els pulmons, els ronyons, el cor... Els òrgans vitals m’escandalitzaven per la seva crua apariència. És curiós, però, poder observar el transcurs del creixement de les formes.
Ara m’introdueixo molt més en l’obra, doncs el que ara pinto prové directament del meu ésser més profund. Després de conèixer el caos me’n he adonat de que existeix un més enllà on hi ha un ordre natural de les coses. Els músculs es relaxen, si ets prou valent i no tens por de res del que et pugui passar.
Fa un any que vaig treballar una cançó de la Björk que es diu Pluto i que diu “Perdona’m però haig d’explotar, explotar fora del meu cos...” Fa un any que vaig veure aquesta explosió, aquest manyoc de idees caòtiques, de lluny, i vaig intentar evitar-la amb totes les meves forces. No volia que emergís, però si alguna cosa he après és que si no resolts bé un problema se’t torna a plantejar més endavant, i més endavant, i més... i et persegueix. Però quan he estat prou forta per enfrontar-m’hi m’ha somrigut. Així em sento, com si de cop i volta hagués traspassat una porta que em veia incapaç d’obrir. Aquest és el més enllà del caos.
Fa un any que vaig treballar una cançó de la Björk que es diu Pluto i que diu “Perdona’m però haig d’explotar, explotar fora del meu cos...”
Fa un any que vaig veure aquesta explosió, aquest manyoc de idees caòtiques, de lluny, i vaig intentar evitar-la amb totes les meves forces. No volia que emergís, però si alguna cosa he après és que si no resolts bé un problema se’t torna a plantejar més endavant, i més endavant, i més... i et persegueix. Però quan he estat prou forta per enfrontar-m’hi m’ha somrigut. Així em sento, com si de cop i volta hagués traspassat una porta que em veia incapaç d’obrir. Aquest és el més enllà del caos.

I què hi passa amb els residus del que abans era el caos? Crec que, molt enllà del que et puguis imaginar, afloren nous sentiments, sorprenents fins i tot per a un mateix. Els conceptes s’aclareixen i s’ordenen tot deixant un paisatge mental net, encara que els dubtes sempre hi són (i hi seran).



Paisatge Microorgànic d’ordre natural

Esmalt, purpurina i vernís sobre fusta.
2005, 89 x 116 cm.

En la recerca d’un llenguatge propi hi intervenen molts aspectes, provinents de molts diversos àmbits. L’estat en què em trobo (alegre, agressiva, trista, tensa,...) és determinant a la hora de pintar un quadre, però no és, ni molt menys, definitiu. Les reminiscències dels meus quadres podrien trobar-se moltes vegades en la música, sobretot en el Jazz, per la seva melodia plena de contrastos i la seva harmonia, però també em cal creativitat i sensualitat com la que m’inspiren cantants com Björk, Billie Holiday o Ella Fitzgérald. El que m’agrada també del jazz és que té un caràcter anti-acadèmic, o almenys no-acadèmic; ja que cada cantant aplica la seva pròpia tècnica instrumental a l’aprenentantge evident d’acadèmia que requereix aquest tipus de música. La sonoritat d’un cantant pot anar d’àspre a molt brut, de brillant a cristal·lí, pot ser molt juganer i també molt solemne...
Per altre banda, les reminiscències al món infantil són ben presents tan en la manera de treballar com en les imatges creades, en mateix grau oníriques i maternals. Joc de desitjos innats. Organicitat pura. Vitalitat frapant. Formes crues i formes moribundes. Melodies denses, melodies elegants...


Autorretrat IV
Acrílic i esmalt sobre tela
2005


Explicació, en quatre fases, del creixement orgànic i inevitable: L’ordre natural de les coses és l’ideal d’harmonia
Amb aquest treball puc veure en imatges fragments molt nítids de les idees caòtiques del subconscient. Fragments que poseeixen una senzillesa enriquidora que aquieta l’esperit i l’escolta sense més contemplacions. Escolta l’ego sense màscares, sense rols ni perjudicis. Escolta l’ànima de la persona, simplement. Flueixen els signes i les causalitats (no casualitats). Tot té un per què existir i un per què passar. Tot adquireix un sentit nou.
“Intentant negar que tot canvia constantment, perdem el sentit del caràcter sagrat de la vida. Tendim a oblidar-nos de que formem part de l’ordre natural de les coses.”
Pema Chödrön
Treball intimista de paisatges gelatinosos, fàcils però amb un regust cru, s’hi pot observar com en una mateixa forma, hi ha representat tan la primera fase de vida com la mort i els residus (sempre vist des d’una visió cíclica i natural).



Enllaços
Esmalt, grafit i purpurina sobre fusta
2005, 44 x 67 cm.

Una nit cel·lular
1’20 x 1’20 m.
Tècnica mixta








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada